LA PESCALLUNES

La Pescallunes treballant

Durant aquest procès vertiginós d'una vida a l'altre que estic visquen m'he trobat amb moltes coses sorprenents. Una d'elles és la quantitat de "casualitats" dit en llenguatge agnòstic que m'han passat.

Fets que , per un motiu o altre m'han ajudat a tancar calaixos.

Els calaixos del meu armari interior, que he obert de bat a bat per fer neteja. Hi he tret les trenyines i la pols , i alguns, molt pocs, els he llençat i he deixat un buit que no crec que es torni a omplir amb la mateixa fusta.

Us n'explicaré un de recent.

Fa uns anys un amic actor, malalt i en fase de decadència, em va comentar que habia rodat una pel.licula amb un director molt interessant: en Joaquim Jordà.

Jo llavors no el coneixia i ell em va explicar que era l'autor més interessant de l'Escola de Barcelona, home intel.ligent i gens arrogant. La pel.licula es deia "Un cos al bosc" i era, si mes no, curiosa. Un thriller on la Rosy de Palma, aquella del nas picassià, feia de guardia civil lesbiana i al final em sembla que era l'assasina. El meu amic feia un personatge malalt i desquiciat. El propi retrat dels últims temps de la seva vida. En Jaume Valls va mori de sida fa uns 6 anys.

El que em va quedar és la curiositat per seguir la carrera d'en Joaquim Jordà. Vaig saber que era especialista en documentals que toquen als sentiments. "Mones com la Becky" (1999) o la últimaque va rodar abans de morir, "Darrera el mirall" (2006) que descriu el seu procés de malaltía mental en primera persona.

Vaig saber també que feia uns anys habia rodat " Numax presenta" (1980) l'aventura d'uns treballadors que davant l'incompetència i la cabronería dels propietaris, agafen les regnes de la fàbrica i viuen una aventura llibertària durant dos anys. Al cap d'uns anys roda "Veinte años no són nada" (2004) on veiem l'evolució dels mateixos personatges al pas del temps.

Jo sabia d'aquesta pel.licula, però mai l'havia vist. Sabia que la Pepi, La Pescallunes, entranyable companya artesana del Poble Espanyol que es dedica a la cistelleria en miniatura, fent reproduccions dels cistells tradicionals, hi sortía i que hi havia una història potent. La Pepi i jo teniem una relació cordial, però tot i que jo volía treure algún dia el tema de la seva participació en la pel.licula , no havia hagut l'ocasió de fer-ho.

I vet aquí que durant aquests dies ella m'escriu un mail molt emotiu interessant-se pel meu estat. (la única que ho ha fet que no es del meu cercle d'amics íntims del Poble). Jo molt contenta l'hi vaig respondre que sabia que ella es posaría en contacte amb mi. La intuïció de que la bona gent ens preocupem els uns pels altres en els moments difícils.

Doncs el dissabte passat, dos dies desprès , fan la pel.licula a TV3, al programa Cinema3 que normalment veiem, i desprès la pel.licula , . Però jo aquell dia estava més que cansada. Ja m'en anava al llit, però em vaig quedar. Volia veure la Pepi i la seva història.

I la història, barrejada amb d'altres històries d'altres protagonistes és la següent:

Dins de Numax, la fàbrica on van fer la revolució , hi convivien diferents corrents ideològics, tots revolucionaris. Ella era de tendències polítiques, altres de socials (una assistent social creient, un cuiner que va estudiar Dret per ajudar). La Pepi va coincidir amb en Juan, un home de caràcter molt fort i que arrossega a qui troba al seu pas. Ells dos inicien una relació tormentosa, i quan acaba el periòde de la fàbrica, ell proposa atracar bancs com a crítica al sistema capitalista. Ella el segueix i durant uns anys atraquen bancs a tot drap, amb el perill sempre darrera els talons. Diners, fugides, bogeria. I ell cau malalt del ronyò. Comença la crisi, i en un atracament a una seu bancària de Banc de Sabadell a Valls, ell exigeix als hostatges la presència del ministre d'Interior José Barrionuevo, de trista memòria pels d'esquerres. El ministre es treu el mort de sobre i hi fa anar al gobernador de la zona. Un cabrò, segons la Pepi. Les imatges i la narració dels fets deuen ser d'una tv local, perquè des de fora va explicant el poc que és veu darrera els vidres. Ttot en un plegat se senten trets i el gobernador surt ensangonat. I darrera , al cap d'una estona l'atracador enmanillat.

Ella, que era fora al carrer esperant-lo, es deixa agafar també. Podia haber fugit , però no ho va fer. Segons ella, estava amb ell a per totes.

Judici, anys de presò i quan surten, ell ja està molt malalt i ella li diu que el cuidarà fins a la mort.

Tots aquests fets ella els explica en un paisatge nevat del Pirineu, amb una fredor ambiental i una solitud que et deixa agafat a la cadira.

Si veiessiu i parlessiu amb la Pescallunes, entendrieu el contrast d'un personatge tant tendre amb una història tant dura.

I ara puc parlar amb ella dels fets, perquè ja he vist la pel.licula i ja he trencat la barrera . Aquest calaix ja el puc tancar amb tota la feina feta.

Va per tú Pepi, Una lliço de vida.